La paramnèsia és una anomalia cognitiva en la qual la memòria es torna poc fiable i la distinció entre l'experiència viscuda i els esdeveniments imaginats comença a esvair-se. Per al paramnèsic, un somni pot tenir la densitat i la convicció de la realitat, mentre que un esdeveniment real pot distorsionar-se o elaborar-se, creant un fals record.

L'exposició Paramnésico opera dins d'aquest terreny inestable del record. Aquí, la memòria no funciona com un arxiu estructurat, sinó com una reconstrucció, un procés actiu i continu de substitució de la realitat per l'irreal. En lloc de narrar somnis o esdeveniments específics, les obres examinen els mecanismes mitjançant els quals el subconscient edita, suprimeix i transforma les experiències fins que es tornen internament coherents, independentment del seu origen.

L'exposició es concep com una constel·lació de fragments de somnis suspesos entre la memòria i l'oblit. Cada peça funciona com un residu oníric, quelcom que no es recorda del tot, però que es conserva en el cos; una imatge incompleta i oberta que mai s'assenta per complet. Les obres es desenvolupen en bucles suaus i continus la lentitud dels quals és essencial: la durada permet que la imatge romangui sense resoldre, com alguna cosa que només ressorgeix parcialment.

Visualment, les obres evoquen l'alquímia: les formes es dissolen i es recombinen com si els pigments es difuminessin en l'aigua. Un paisatge amb un arbre solitari es transforma gradualment en una forma orgànica ambigua, després es dispersa en l'abstracció, només per a reconstituir-se — un joc subtil que el subconscient juga amb la memòria i la forma.

Elements figuratius i abstractes coexisteixen, construint un passatge a través de diferents registres psíquics. Paramnésico no ofereix claredat narrativa. En canvi, habita l'espai inestable on el que creiem recordar pot ser que mai hagi estat del tot real.